Avui passava prop del P’tit Bistrôt. Un dia radiant, amb el cant dels ocells per tot arreu pensant també amb la seua pròpia mudança, el canvi de pais, la recerca de llocs més templats per quan aquí vinga el fred amb la suau clamor en què parlen les fulles dels arbres, el fregament d’aquestes unes amb altres, gràcies a la força del vent.
I pense, mira, em vaig a apropar i vaig a vore quin és el plat del dia d’avui del nostre xicotet Bistró. Doncs ha resultat ser una amanida de fruits secs, formatge i mèl (de romer) amb sardinetes Mediterrànies i pataca bollida regada amb la especialitat de la casa per al peix, un vi blanc anomenat Clairette du Languedoc. La veritat és que l’aspecte el tenia de luxe; el sabor, millor encara.
Per altra banda m’agradaria mostrar els xicotets llocs pels quals he passat avui, que criden amb veu forta al pas del temps, de vore com en uns mesos tot ha canviat, tot pareix igual, però en l’essència, tot és d’una altra manera. Els edificis no es mouen, el riu té el mateix llit; els ponts, el mateix encant, però és el cor qui es mou al vore’ls, és el cor qui té el llit en un altre temps, és un encant que no cesa de percutir, com la percussió regular del nostre benvolgut múscul. És el Mirail, és el seu encant antic i vell que trau d’ell una bellesa peculiar, és Saint Cyprien Republique amb el seu mercat, és el Pont dels Catalans, el riu Garona, la residència, l’apartament, és l’allée de Brienne, el Canal du midi, el Compans Cafarelli, Arnaud Bernard i de fons, és l’encant de tenir una Basílica com la de Saint-Sernin amb un campanar que demana l’admiració i l’atenció de qualsevol turista, i de qualsevol tolosà. És la seua tradició, la de rue de Taur, el carrer del bou que diu va arrastrar al màrtir Saturní de punta a punta d’aqueix carrer. És això, és sens dubte, Tolosa del Llenguadoc.
