Moules marinière

Et voilà! Le p’tit Bistrôt ouvre ses portes pour vous offrir cette nuit là, un des plats le plus goûteux depuis le début: Moules marinière accompagné d’un des vins blancs les plus gourmants du sud-ouest de la France, un Bergerac …

Ha estat una sorpresa trobar tan bona oferta de musclos frescs a 1,25€/kg a Toulouse, ja que el peix/marisc per aquesta zona, o bé és bastant escàs, i el preu està desorbitat, o bé és per a ells quelcom tan exquisit que ho han de demostrar en el preu. En fi, una bona ganga del dia. I bé, aleshores sorgeix el dubte de com preparar un manjar com aquest perque estiga a l’altura dels comensals d’avui. Bo, doncs donada la situació geogràfica, hem elegit donar-li un estil francés, Moules marinière:

• 1kg de musclos,
• 100g de mantega,
• 1 ceba,
• 1 pebrot verd,
• 200ml de vi blanc sec,
• 1 llima.

 

El procediment és senzill: Netejem els musclos, descartem els que estiguen oberts i llevem la brutícia. Pelem la ceba i el pebrot verd en xicotets trossos. Agafem els 100g de mantega i la fonem a l’olla. Tot de seguida, afegim la ceba i el pebrot verd trossejat. Tapem l’olla i deixem reaccionar uns 4 minuts a foc mitjà. Una vegada la ceba està tendreta afegim damunt el kilo de musclos i els 200ml de vi blanc. Tapem l’olla i esperem uns altres bons 5 minuts. Voreu com els musclos comencen a obrir-se. Una vegada passats estos instants, colem els muclos de manera que reservem el caldo en un recipient i servim els musclos en un plat. Reguem els musclos amb el líquid de la cocció que ha recollit la bona substància de la ceba, del pebrot i dels mateixos musclos. Tallem una llima i la col·loquem en el punt més alt de la muntanya de musclos, i finalment, servim.

L’aspecte final promet una deliciosa entaulada…

 

Ver álbum completo

Lo temps

Avui passava prop del P’tit Bistrôt. Un dia radiant, amb el cant dels ocells per tot arreu pensant també amb la seua pròpia mudança, el canvi de pais, la recerca de llocs més templats per quan aquí vinga el fred amb la suau clamor en què parlen les fulles dels arbres, el fregament d’aquestes unes amb altres, gràcies a la força del vent.

I pense, mira, em vaig a apropar i vaig a vore quin és el plat del dia d’avui del nostre xicotet Bistró. Doncs ha resultat ser una amanida de fruits secs, formatge i mèl (de romer) amb sardinetes Mediterrànies  i pataca bollida regada amb la especialitat de la casa per al peix, un vi blanc anomenat Clairette du Languedoc. La veritat és que l’aspecte el tenia de luxe; el sabor, millor encara.

 

Per altra banda m’agradaria mostrar els xicotets llocs pels quals he passat avui, que criden amb veu forta al pas del temps, de vore com en uns mesos tot ha canviat, tot pareix igual, però en l’essència, tot és d’una altra manera. Els edificis no es mouen, el riu té el mateix llit; els ponts, el mateix encant, però és el cor qui es mou al vore’ls, és el cor qui té el llit en un altre temps, és un encant que no cesa de percutir, com la percussió regular del nostre benvolgut múscul.  És el Mirail, és el seu encant antic i vell que trau d’ell una bellesa peculiar, és Saint Cyprien Republique amb el seu mercat, és el Pont dels Catalans, el riu Garona, la residència, l’apartament, és l’allée de Brienne, el Canal du midi, el Compans Cafarelli, Arnaud Bernard i de fons, és l’encant de tenir una Basílica com la de Saint-Sernin amb un campanar que demana l’admiració i l’atenció de qualsevol turista, i de qualsevol tolosà. És la seua tradició, la de rue de Taur, el carrer del bou que diu va arrastrar al màrtir Saturní de punta a punta d’aqueix carrer. És això, és sens dubte, Tolosa del Llenguadoc.

Ver álbum completo

Le p’tit Bistrôt

Vamos a rescatar a este pequeño Bistrôt o Bistró de la hambruna que ha sufrido durante largos meses, sumergido en las estrechas calles de una ciudad industrial, húmeda, viva y frenética. Porque frenética ha sido la rapidez en que avanza el tiempo, aunque todo lo anterior puede estar sometido al punto de vista de cualquier otro observador y diferir en los adjetivos.

En fin, en lo que pensaba cuando he decidido tomar el rumbo que he tomado para llegar hasta esta calle era en el valor que tiene mostrar al mundo las pequeñas batallitas del día a día que nos van pasando. Muchas veces, esta calle queda lejos de donde vivimos, o cerca pero nos viene mal acercarnos dependiendo de nuestro tiempo libre o de nuestra dedicación en salir por la calle. Total, que entre pitos y flautas, el Bistrôt se queda sin clientes, sin comida, sin vino y sin ná de ná.

Pues bien, voy a intentar, en la medida de mis posibilidades, implicarme más en el asunto, tomar las riendas del camino, coger la batuta y empezar a marcar el compás y ver cómo este pequeño lugar en el mundo que llamamos Tierra, comienza a proliferar y a surgir de entre las tinieblas, a quitarse las arañas, sus telas y demás insectos que habían hecho de este lugar un paraíso para ellos mismos. Sí, vamos a ver cómo la fuerza humana, una vez más, acaba trayendo "humanidad", que no naturaleza. Por desgracia, uno no ha aprendido, a estas horas del día, a convivir con el llamado reino de los insectos y mira que hay de bonitos. Pero, qué es la belleza: no es nada si no hay alguien que la aprecie. En resumen, que para llegar a esa calle, he tenido que pasar por sitios como ci-dessous...

 

Ver álbum completo

Un abrazo